D'A, de noves autories i pesos pesants

Bagger Drama

Enguany el D'A Festival de Cinema de Barcelona fa 15 anys. Un esdeveniment de trajectòria impecable que sovint ens porta joies estranyes, estimables noves autories i aquells pesos pesants del cinema d'autor i el fantàstic que no sempre es mostren a la pantalla gran, com caldria i com volem. Cal felicitar un any més als organitzadors i a tot l'equip d'aquesta festa col·lectiva, íntima i intergenèrica. Aquest 2025 ens lliura poderoses operes primes i noms consagrats (amb ganes d'experimentar) creant peces radicals i provocadores. El cinema d'autor és més viu que mai, gens acomodatici i transversal i el D'A i en alt grau l'Americana, fan de Barcelona temple de les essències i del goig. La presència de Joanna Hogg, Béla Tarr, Roberto Minervini o Bruno Dumont ha estat punta de llança d'un munt de creadors, nous i resilients que ens han acompanyat del 27 de març al 6 d'abril. Impuls col·lectiu, impuls col·lectiu curts, sessions especials, talents, radar i direccions han estat les àrees temàtiques d'un Festival de fàcil accés i bona organització als cinemes Mooby Aribau, Zumzeig, Filmoteca de Catalunya o CCCB. Aquest article és un tast d'alguns títols que m'han colpit. De segur cada cadascú té el seu D'A, donat que l'oferta ha estat ingent i potent. D'Anautes, també escolto les vostres recomanacions. Felicitats, equip D'A!

Lluis Rueda | La interessant i reflexiva Bagger Drama, del debutant Piet Baumgarthner, ens endinsa en la redempció davant la pèrdua de la filla adolescent per part d'una família suïssa benestant que gestiona una empresa de grues. El realitzador aborda el dol durant un seguit d'anys a través del punt de vista dels pares i el jove fill. Crònica senzilla i poètica de com el sistema familiar s'esmicola en una fuga continuada i sense aturador, però que a la vegada esdevé esperançadora. Els personatges són prou sòlids, complexos i descarnats com perquè ens enamorin i sedueixin. Baumgarther revesteix aquest melodrama amb una sofisticada oda als mecanismes implacables, motors, elevadors, braços articulats i pales contraposant la volatilitat dels sentiments. Convé destacar la bellesa de les danses de les grues, coreografiades amb encert i com si es tractés de déus implacables acaronant el cel de la vesprada. Una pel·lícula delicada, senzilla i dotada de gran personalitat.

New Dawn Fades

El primer llarg de ficció del turc Gürgan Keltek, la imprevisible New Dawn Fades, ha estat una de les experiències més desconcertants del D'A d'enguany. Un jove amb problemes psicològics deambula per la Istanbul de les joies arquitectòniques i els grans temples fugint d'unes veus dimonials i un seguit de visions. La primera hora del film és tota una declaració d'intencions: la ment i l'arquitectura es fusionen en un espectacle visual i sonor pautat amb la mestria d'un Michelangelo Antonioni; impera l'absència de diàlegs i un traçat gairebé psicogeogràfic que no defuig apunts esotèrics i complexes metàfores. Però la polèmica que suscita el film es troba en la desacomplexada metamorfosi que esclata el seu raig final, on l'autoria sofisticada esdevé una eina per arrossegar a l'espectador cap al territori del cinema d'horror, exorcismes i sectes. Personalment, encaixo la provocació i entenc la decisió. Podria haver estat més confusa si Keltek no hagués mantingut com a element innegociable el seu estil dilatat, d'experiència sensorial; i crec que ho fa malgrat el violent gir argumental. Istanbul llueix al film com una dantesca metròpolis, a estones volgudament invertida, plena de cúpules, cementiris, tallers llòbrecs, llaüts funeraris i felins escrutadors del que és extraordinari. Rotunda oda a Mitra, desigual i inconformista, però tan encisadora com un malson arquetípic. Una de les joies d'aquest D'A.

El 2019 el canadenc Mathew Rankin ens va enamorar amb la seva comèdia política The 20th Century, una desimbolta aproximació al cinema del seu compatriota Guy Maddin.

L idioma universal

Amb L'idioma universal torna al territori de la comèdia fusionant la ironia maddiniana amb l'arquitectura brutalista, el cinema de Jacques Tati i fins i tot apunts estètics que fan pensar en Borat de Sacha Baron Cohen. La premissa és desconcertant: En algun lloc entre Teheran i Winnipeg, Negin i Nazgol troben una suma de diners congelats al gel hivernal i intenten treure-la. Massoud guia un grup de turistes cada cop més desconcertats pels monuments i llocs històrics de Winnipeg mentre Matthew deixa la seva feina al govern del Quebec i s'embarca en un misteriós viatge per visitar la seva mare. Aquests personatges es troben al raig final de la pel·lícula per convertir el seu absurd periple d'autobusos, cafeteries estil Edgar Hopper, comerços de gall d'indi, i passejades per centres comercials d'aspecte soviètic, en una poètica oda a l'amistat. Una proposta perfectament estranya i desconcertant, tant com el Canadà i el Quebec abduïts per la cultura i la llengua persa que ens mostra.

Toxic

El film lituà Toxic de Saulé Bliuvaité ha esdevingut un dels plats forts del Festival. Retrat contundent del quotidià malson de dues adolescents (Marija i Kristina) de classe baixa que aspiren a ser escollides per formar part del catàleg d'una decadent i desconcertant escola de models. Bliuvaité segueix quasi amb vocació documentalista la seva difícil connexió amb un entorn ple de personatges masculins indesitjables i un paisatge de ferralla, pobresa i equipaments ruïnosos. La verista manera de retratar el desencís d'aquesta generació és prou contundent: bulímia, assetjament, primeres experiències sexuals i famílies esmicolades marquen el pas d'aquestes joves nimfes que els netegen els seus pecats, reals i imaginats, i projecten els seus somnis a la vora d'un gorg envoltat de ponts de formigó i fàbriques en ruïnes. Directa i contundent òpera prima que conjuga l'esperit desolador d'una Lituània somorta dins l'eterna crisi de principis del segle XX, però, tanmateix, sap perfilar d'una manera delicada emocions i un xic d'esperança mitjançant el seu retrat càlid de la fidelitat i l'amistat. Sòrdida i punyent proposta.

On Becoming A Guinea Fowl

Una de les grans sorpreses del D'A d'enguany ha estat sense dubtes la proposta africana produïda per A-24 i BBC Films On Becoming A Guinea Fowl, de la directora de l'esplèndida I am Not A Wich, Rungano Nyoni. Shula ensopega amb el cadàver del seu oncle al mig d'una carretera de Zàmbia en plena nit. Una situació estranya que des del primer minut posa en relleu que el tractament i les circumstàncies de la mort del parent poden derivar en un munt de preguntes i recels per part dels familiars. A mesura que el funeral s'esdevé a la casa de Shula, ella i les seves cosines treuen a la llum els secrets enterrats d'aquest oncle execrable. Un film d'extraordinària eficàcia que denuncia les regles de les tradicions a Zàmbia, a banda d'endinsar-se en uns enfrontaments d'hereves, clans victimitzats i acusades de desídia envers el mort en vida, que Rungano Nyoni plasma com si es tractés d'un film de judicis. Les quotes de poder dels homes, les tradicions i aspectes religiosos i culturals de les dones de la família es contraposen per donar-nos tota una informació ben reveladora. Tietes, gendres, cosines, àvies i filles, totes tenen un rol precís dintre d'aquest film que converteix la vetlla del difunt en un autèntic malson de retrets, humiliacions i catarsi. Val a dir que en aquest vibrant joc de peces participen més d'una cinquantena de dones, desenes de vehicles i un ingent moviment de recursos humans i estratègics. Podria ser una paròdia descomunal, i així ho sembla d'entrada, però el recorregut de la Shula i les seves cosines ens porta de la maneta a una baixada als inferns totalment desestabilitzadora i perdurable. Un film valent, ja ho crec, amb espurnes d'horror i una concreció envejable en el missatge de denúncia. A banda, és formalment concís i elegant.

La mexicana El diablo fuma, d'Ernesto Martínez Bucio, arriba a Barcelona com a guanyadora a la Berlinale a la millor òpera prima. Un film que ens endinsa en el periple vital de cinc germans petits que queden a càrrec de la seva àvia, una dona que desconfia de tothom i que diu que veu el diable. Mai acaba de trobar un to adequat ni com a melodrama, la trama aborda l'abandonament dels pares, ni com a proposta al·legòrica farcida d'apunts fantàstics. Per desgràcia tampoc manega amb encert els flashbacks i les situacions de suspens; per altra banda, estranya el poc rèdit que li treu al personatge de l'àvia trastocada. El film és formalment sobri i a estones delicat, però la sensació d'haver vist melodrames similars i formulacions més enginyoses, li juga en la contra. Això sí, els nens estan fantàstics.

Amb No soc jo, Leos Carax es desborda a si mateix amb un exercici de videoart entre el dadaisme, la provocació i l'autohomenatge per crear tota una experiència cinematogràfica. Declaració de principis on política, ètica i estètica van de bracet. Carax perfila el seu univers únic amb homenatges a Fritz Lang, David Bowie o Nina Simone centrant-se de manera desimbolta en el poder subversiu de la mirada, la seva i la d'un espectador que s'atura en les peces del seu cinema amb la convicció que el cineasta lluny de defugir la nostàlgia l'empra com a exercici de bellesa capriciosa, quasi de troballa elemental. Quaranta-un minuts de foguera catàrtica que et porten a estimar la seva obra amb un somriure entre tràgic i joiós. Dit això, no us perdeu el memorable moment Annette pos crèdits.

En canvi, no ha estat del tot reeixida la nova proposta de Guy Maddin (acompanyat en la direcció d'Evan Joohnson i Galen Joohnson). Rumours és una sàtira que se centra en una cimera del G7 a un castell d'Alemanya. De seguida la trobada internacional es converteix en una apocalipsi zombi tèrbola, fangós i estranyament aïllat i enigmàtic. Té cops d'efectes estimables, però el conjunt sembla molt allunyat de les constants estètiques i l'univers únic i recaragolat del director canadenc. Maddin ha optat per un film proper a la provocació astracanada de Quentin Dupiex i fins i tot el més estrafolari Raúl Ruiz, però ràpidament esdevé inconsistent, erràtic i poc concís. Sembla mentida, però en aquest moment l'esmentat deixeble Mathew Rankin amb els seus dos llargmetratges fins al dia d'avui, The 20th Century i L'idioma universal, al capdavall, ha esdevingut més Maddin que el mateix Maddin. En tot cas es tracta d'un experiment curiós, altrament fora de tot cànon, i això sempre és d'agrair.

Chime

Kiyoshi Kurasawa amb Chime torna als registres més inquietants i terrorífics de l'època de Cure (1997) o Séance (2000), però sense oblidar els elements apocalíptics i sci-fi mostrats els darrers anys en propostes com ara Before We Vanish (2017). Al film un inquietant mestre cuina presència com un alumne que proclama que li han trasplantat el cervell per una màquina se suïcida a l'escola de cuina. Es tracta d'un impuls provocat per una mena de so que de mica en mica va escampant-se per l'entorn del mestre cuiner. Terror psicològic de gamma alta amb moments delirants alhora que aterridors: veure el primer pla del rostre del cuiner davant l'aparició d'un ens fantasmagòric ens deixa talment esglaiats. Aquest migmetratge és tan clarificador respecte a les capacitats del mestre Kurosawa que reconforta de manera balsàmica i íntima. Ras i curt, ens deixa amb ganes de més, de molt més. Espectacular proposta!

Per últim, hi havia ganes de veure el darrer treball d'Alice Rohrwacher (Lazzaro felice, La Chimera), ni que fos en format curt. Amb Allégorie citadine ens endinsa al mite de la Caverna de Plató mitjançant la mirada d'un nen i amb la presència de Leos Carax exercint de saberut confident. La realitzadora formula una peça molt plàstica que conjuga la dansa i la performance. El seu mèrit és convertir la ciutat de París en una mena de collage de somnis de paper i concentrar un equilibri poètic molt mesurat en vint minuts. Estimable proposta, una bona idea executada amb mestria.